Quines conseqüències té la sobreprotecció en l’aprenentatge dels alumnes? – Escola IPSE
Dl - Dv 8.00 - 19.00 Truca’ns

Quines conseqüències té la sobreprotecció en l’aprenentatge dels alumnes?

presentacion2

Els models educatius que utilitzen els pares envers els fills generen canvis importants als infants pel que fa al caràcter i a la manera d’afrontar  la realitat.

Un d’aquests estils educatius és la hiperpaternitat o sobreprotecció, que es basa en la contínua supervisió dels pares cap als fills. Tanmateix, voler aplanar massa el camí més enllà d’ajudar-los provoca el poc desenvolupament d’habilitats i competències emocionals com la tolerància a la frustració o a la inseguretat, entre d’altres.

Per exemple, els nens i/o nois que no tenen normes i límits establerts estan “molt perduts”, no saben què és el que han de fer, què és el que s’espera d’ells, ni tampoc quin camí han de triar.

Quines conseqüències té la sobreprotecció?

  1. Poden convertir-los en nens tirans, inclús exigents: el fet de tenir als pares darrere fa pensar que poden fer el que vulguin. Amb això, s’acaben acostumant que els facin les coses i acaben realitzant les activitats només quan algú els ajuda.
  2. Poden tenir més pors i el fet de no afrontar-les els pot jugar en contra, provocant que creixin i derivant en una inseguretat.
  3. Manca d’autonomia generada per la por, ja que el nen no pot ser ell mateix. Aquest fet pot derivar en la manca d’identitat o en la no tolerància a la frustració.
  4. Dificultat per adaptar-se a noves situacions.
  5. Manca d’iniciativa.

És per tot això que no hem d’apartar els nens dels entrebancs que poden trobar-se a la vida, sinó que hem de deixar que ensopeguin i aprenguin dels seus errors. Per tant, el paper dels pares no hauria de ser el d’impedir la caiguda sinó el d’ajudar-los a aixecar-se, assegurant-se que aprenen a fer-ho.

Per tant, quina és la clau per educar els fills sense sobreprotegir-los?

  • Deixar que afrontin les dificultats.
  • No preguntar constantment com estan o on van per no crear-los angoixa.
  • Deixar que prenguin iniciatives i quan s’equivoquin no criticar-los.
  • Deixar que juguin amb altres nens sense la presència constant de l’adult.
  • No donar-los tot el que demanen i ensenyar-los el valor de l’esforç
  • Recolzar-los però no solucionar tots els seus problemes.
  • Tractar-los d’acord a la seva edat.
  • Cal que s’acostumin a assumir les conseqüències de les seves accions per, posteriorment, aprendre dels seus errors.

Així doncs, portant a terme aquests consells podran aprendre i créixer com a persones i seran forts i capaços de prendre les seves pròpies decisions sense por al fracàs.

Per concloure, ens agradaria afegir un fragment d’un dels articles de Carles Capdevila que diu: “És més fàcil procurar tenir la distància (i la proximitat) adequada, anar-los transferint responsabilitats de debò, no monitoritzar cada moviment. Ser-hi a sobre, però no literalment”.

Ana Cros i Andrea Calvet

Departament d’Orientació

Comments are closed.